L'any 2020 no ha estat un bon any per a una humanitat afectada per una pandèmia i permanentment abocada a una crisi climàtica. Com diu un vers del poemari, «Allò que menys t'esperes et venç». Cossos afeblits està construït des del pensament que la manca de voluntat i consciència ens debilita. No aprenem del passat perquè no volem recordar ni reparar. La memòria ens porta més aviat a la venjança que al perdó. No hi ha bondat; la por i la brutalitat se'ns presenten amb mil cares diferents: desallotjaments amb càrregues policials de famílies que viuen en la precarietat; una justícia que no mereix confiança; un nen sirià bressat en una platja turca per un onatge que ens posa en evidència. No tenim cura de l'altre, ni de nosaltres mateixos ni del món.
En la poesia l'autor cerca refugi per intentar entendre, i també la calma per resistir. Malauradament, ens acostumem a tot, convertint-nos en éssers indiferents.
