A la tardor de 1965, en plena efervescència del seu engatjament polític i de la celebritat que el precedia arreu del món, Jean-Paul Sartre viatjà al Japó, on donà, a les ciutats de Tòquio i Kioto, tres conferències sobre el paper dels intel·lectuals en la societat contemporània. Atès que feia solament cinc anys de la publicació del primer volum de la Crítica de la raó dialèctica, exponent definitiu del tomb del seu pensament cap al marxisme, el tema escollit per a les conferències semblava més aviat de to menor, però prou raonable, ja que anaven destinades a la gent d'un país abocat amb entusiasme de convers a l'economia capitalista. Tanmateix, en reprendre la qüestió de l'engatjament de l'intel·lectual, objecte d'una de les seues obres teòriques més difoses, Què és literatura? (1948), Sartre no deixava d'abordar un problema força controvertit en l'àmbit marxista, alhora que reincidia en la preocupació invariablement sostinguda fins a la fi de la seua vida. Defensa dels intel·lectuals -títol conjunt de les tres conferències, «Què és un intel·lectual?», «Funció de l'intel·lectual» i «És un intel·lectual l'escriptor?»- se situa just enmig del punt més alt i més baix de l'esperança revolucionària, tothora lligada a les vivències de Sartre. Si en 1960 es tractava per a ell d'incorporar-se al marxisme des del rigor filosòfic, en 1970 s'acomiadava com a «intel·lectual clàssic», a l'espera de trobar relleus entre les noves generacions hereves del 68.
