Maksim Gorki retrata la burgesia benestant
russa de principis del segle XX com un grup
absurdament infeliç d'estiuejants; homes i
dones que passen per la vida com per una
mena de vacances contínues, gaudint sense
pudor de tots els seus privilegis i alhora
lamentant-se incansablement de les seves
ambicions frustrades, el funcionament de la
societat i la manca de sentit de les seves
vides.
Aquest estat de malestar íntim també funciona
com a diagnòstic col·lectiu d'un món
que aleshores semblava abocat a l'extinció,
però que manté, a principis del segle XXI, tot
el seu poder social, econòmic i cultural.
