Simone Weil va escriure febrosament, en sentit literal, en els darrers mesos de la seva vida per, quan acabés la guerra, poder iniciar una nova França lliure. Aquest és el text que va preparar, sense el consentiment dels seus caps. L'arrelament és un contracte social, una carta magna, una constitució rara avis, que posa la reflexió en una nova civilització. És un text viu i fibrós que ens segueix interpel·lant, proposant-nos un futur utòpic i al·lucinant.
«Em sembla impossible [
] imaginar per a Europa una renaixença que no tingui en compte les exigències que Simone Weil ha definit a L'arrelament. És tota la importància d'aquest llibre.»
ALBERT CAMUS
«En aquestes pàgines [
] es troben les proposicions fonamentals d'una de les reflexions filosòfico-polítiques més notables, interessants i significatives del segle XX.»
JUAN-RAMÓN CAPELLA
«Una de les obres polítiques més difícils de suportar pel sentit comú.»
MANUEL SACRISTÁN
«Per a ella, el sofriment i la renúncia són de l'ordre de l'existència gairebé de la mateixa manera que la demostració matemàtica és de l'ordre del pensament.»
FINA BIRULÉS
Desconcertant Simone Weil (1909-1943), discordant, franctiradora, cantelluda, pristina en les anàlisis, implacable, sempre al costat dels desgraciats i els perdedors, adscrita voluntàriament a la humiliació, sense cap acomodació amb el poder, cap pacte. La seva obra refusa qualsevol assimilació: ni l'Església tot i el seu misticisme ni cap ideologia no se n'han pogut aprofitar. L'arrelament s'estavella contra una realitat social allunyada del consol i s'hauria de llegir i repensar per motius d'urgència política.
Entre les obres de Simone Weil, cal destacar, a part de L'arrelament, diversos llibres escrits durant la seva curta vida (va morir als trenta-tres anys i mig): En espera de Déu, Pensaments desordenats, La gravetat i la gràcia, Autobiografia espiritual, Escrits polítics i La Ilíada o el poema de la força, entre d'altres.
