"Els raïls són les crosses / on s'apuntala la memòria: / feble suport del tren / d'alta velocitat / que sense cap parada, / sense cap estació, ara ens travessa." Aquests versos ben bé podrien resumir l'essència d'aquest poemari. L'àtic fa de sinècdoque i metàfora alhora de la veritable dimensió del poema -i del poeta. És la talaia des de la qual una veu ens interpel·la i excel·leix en l'intent d'albirar amb ell els efluvis melangiosos i irrenunciables de la vida. Els anys guanyats des de la consciència d'una pèrdua absoluta i irremeiable. Uns anys que mirem de redimir i preservar per sempre des de la bellesa, amb l'empremta inesborrable del poema. Amb L'àtic, Juanjo Castelló demostra tenir una sensibilitat i uns dots extraordinaris per a la poesia.
