Saki es, diu Graham Green, "el més gran humorista anglès del segle XX". Borges i Chesterton, entre molts altres, en són admiradors i deixebles i, amb el pas del temps, el reconeixement de la seva figura el converteix en un autor immortal, de referència. Saki, amb una infància turmentada per la rígida pedagogia victoriana, carrega les tintes i satiritza amb mordacitat aquella "bona societat" farcida d'estupidesa, recoberta de pomposa respectabilitat. Però la grandesa humorística i literària de Saki té que veure, principalment, amb la capacitat de revelar, sota la placidesa autocontemplativa de la vida urbana, la força invasora d'una Naturalesa dotada, als seus ulls, de l'omnipotència de la divinitat. "Sortim al jardí per la porta vidriera," diu Tom Sharpe de l'obra de Saki, "i ja som en el regne del déu Pan". La comicitat i la fantasmagoria de Saki tenen el mateix origen: la visió d'un món social tan inestable que és trasbalsat fàcilment per contactes amb les forces suprahumanes de la Naturalesa, i que hi té lloc, tot sovint, una permutació de papers entre els animals i els éssers humans.
