«El món girava i un dia el món ja no va girar més. Es va
aturar per sempre i em feia mal. Punxes d'eriçó. A vegades
el món no és aturat però va més a poc a poc. És un món
amb les piles esgotades. Jo no hi soc dins però encara em
fa mal i a la boca hi tenc el gust de la molsa eixuta que és
plena de terra vermella de cucs. El dia que vaig sortir del
món era tot ennuvolat i plovia com ara que fa tota la vida
que plou i tot és negat.»
La por és viure vora el mar i anar a una escola de monges.
Tenir un pare que viatja molt i una mare bonica i elegant i
una criada que fa tot el que fan les mares quan són mares
cada dia i no són com la teua que ho és poques vegades.
Una criada que substitueix ta mare però no et fa besades
perquè no és ta mare. La mare no et fa besades.
Esperança Camps t'introdueix en aquest relat angoixant en
primera persona, amb un nus a la gola, el cor en un puny i
gaudint de la força i la bellesa del llenguatge que empra.
