París ha estat la capital de la modernitat cultural. Centre d’irradiació de les Lumières, fogar d’una revolució que va consagrar la decadència de l’antic règim en favor de la llibertat i els drets dels ciutadans, París ha estat el punt de referència indefugible de la llibertat intel·lectual, de la creació artística, de la innovació en el camp de les idees, la política i la literatura. Així mateix, París és un espai físic fastuós, tot ell una obra d’art, una mostra de l’esprit de finesse, cruïlla de la racionalitat del traçat urbà i de l’ornamentació pròpia d’una capital que desbordava el marc estricte de França i es projectava més enllà, tant en l’època de l’imperi com de la República. ¿Com viu la relació amb aquesta ciutat —part indestriable del nostre imaginari i de les aspiracions sovint frustrades de modernitat— un sociòleg valencià d’ulls desperts? Josep Picó, que ha mantingut una llarga relació amb París, traça els perfils de l’urbs, la seua evolució i significació en tots els ordres: de la literatura a la ciència, de la filosofia a la política, del laïcisme de la Tercera República al paper de les grans institucions culturals i científiques. Aquest calidoscopi es deté en personalitats com ara el baró Hausmann, Jules Ferry, Émile Durkheim o Auguste Comte. Però també en la figura del flâneur, l’origen de la burgesia, el naixement del liberalisme, el paper excepcional dels intel·lectuals en la vida francesa, o fins i tot en aspectes aparentment menors com l’arribada del beaujolais nouveau, la reentrée o una col·lecció de llibres com Que sais-je? O en els rituals de la cuina francesa, la història del cartell propagandístic, el Saló del Llibre o la relació de París amb la pintura i els pintors. Som davant un fresc d’una vivesa excepcional —que inclou la mirada personal, el testimoni i el record— que completa la trilogia de Josep Picó sobre les ciutats-far que l’han acompanyat i inspirat al llarg de la seua trajectòria: Roma i Cambridge.
