El canal de Corint és una obra impressionant. Tallat a pic ara fa un segle, talla l'alè quan, com una ferida, veus avall, avall, el fi camí que hi fa el mar blau al llarg d'una mica més de sis quilòmetres, la terra lleument inclinada a banda i banda. Sembla estret però fa més de vint metres; la carretera tremoladissa el travessa i fa de tirant al continent ben a prop del gràcil i diminut pont del tren. Fantàstic.
Ara sí que diem adeu a les senyores, que tornen enrere, cap a Nàuplia, no sense deixar de recomanar-nos que hi anem (ho vam fer, quan ja gairebé ni recordàvem les senyores que tan a gust vam traginar). Continuem camí sempre vorejant el mar, ara per una carretera que en comptes de seguir la cornisa nord del Peloponès, segueix la cornisa sud del continent; és a dir, ara tenim el mar a la dreta. Una altra meravella.
La carretera i l'autopista de vegades s'entrellacen. La zona és despoblada, de tant en tant unes quantes cases, un petitíssim poblet, un hotel o un càmping encantadors. Des de la carretera que s'arrapa valenta al flanc de la muntanya l'espectacle de la costa, és fastuós, amb uns racons per quedar-s'hi sempre més. Davant, tancant el mar, la costa més est del Peloponès, que hi fa com una badia, l'illa d'Egina i, ja més a prop d'Atenes, refulgent en la tarda, l'illa de Salamina i els illots que l'acompanyen.
Mentre fem via per aquesta carretera, la mar no deixa de temptar-nos. Parem en un petit lloc de mar que es diu Àgios Theòdori. La platja, inacabable, és de còdols fins, l'aigua és clara i transparent, les oliveres i els pins gronxen les branques sobre l'aigua.
