Lluís Alpera i Leiva (València, 1938), filòleg i crític literari, fundador del Departament de Filologia Catalana de la Universitat dAlacant i destacat animador cultural, és un referent de la literatura catalana del darrer mig segle. Ha desenvolupat una prolífica activitat com a crític literari, col·laborador en revistes, diaris i editor, i ha participat alhora en tasques directives dorganismes professionals. Les primeres produccions poètiques daquest autor compten amb influències de Rilke, Maragall, Riba, Espriu i Lorca; mentre March, El Tirant, Kavafis, Virgili, Quasimodo, Llompart i Estellés contribueixen, posteriorment, en la creació de noves perspectives literàries. La seua obra presenta una forta tensió existencial i una percepció conflictiva del món, ara editada en un nou volum que arreplega més de 50 anys de poesia.
La lírica alperiana, emmarcada inicialment dins el realisme social amb obres com El magre menjar (1963) i Dades de la història civil dun valencià (1967), es decanta cap a un sensualisme esclatant a partir de Surant enmig del naufragi final
(1985), dinfluència barroca, Tempesta dargent (1986) i Els dons del pleniluni (1990), amb una poesia més depurada, de tons clàssics, primer, Amb cendres i diamants (1995) i Els bells papirs dAlexandria (1997) i de ressorts neopopularistes després, Amor de mar endins (1996). Així mateix, ha publicat Cavalls a lalba (Obra poètica) (1998), El nou rapte dEuropa (2008) i Les síl·labes secretes (2017), a més duna antología bilingüe Los mapas de Odiseo (2010). La seua trajectòria ha estat reconeguda amb diversos premis literaris, entre els quals cal destacar el Salvat-Papasseit (1963), lAusiàs March de Gandia (1994), el Premi de la Crítica del País Valencià (1987) i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de poesia (1996). Ha participat en el programa lEscriptor del Mes (març 1996) de la Institució de les Lletres Catalanes. És Soci dHonor de lAssociació dEscriptors en Llengua Catalana.
